RODADO EN LA SEDE DE ÒMNIUM CULTURAL Unas 40 personalidades catalanas ruedan un anuncio llamando a manifestarse "Por encima de cualquier matiz polít...
Hem creuat el món amb la música, però volem encara anar més lluny. Un pas més.
MUSIK & CO serà un espai sense límits: la connexió de la música amb el nostre entorn, endinsant-nos en el backstage.
Voleu més pistes? Farem una immersió en la música per les idees, llibres, editorials, propostes, cursos, procès de creació, programes, amics, participació, rutes, concerts. TOT. MUSICA en estat pur i MUSIK & CO Endavant.
Tot comença. Silenci. Sona així.
EL FUTUR DELS MÚSICS - VIC, 18 de setembre
Mùsica & Propostes
Escrit per Teresa Pintó
diumenge, 5 de setembre de 2010 20:50
Conferència- debat sobre la regularització laboral del músic
18 setembre · 11:00 - 13:00
Lloc
Sala 1 del Recinte Firal el Sucre
c/ Llotja s/n
Vic, Spain
L’organització sindical Unió de Músics de Catalunya (UMC) és la federació de les entitats Associació Catalana d’Intèrprets de Música Clàssica (ACIMC), Associació de Músics de Tarragona (AMT), Col.lectiu de Compositors de Tarragona (MIKROKOSMOS), Associació de Músics i Animadors Professionals d'Espectacles Infantils (AMAPEI), Associació Professional de Músics de Catalunya MUSICAT, Associació de Músics de Jazz i Música Moderna de ...Catalunya (AMJM) i Associació de Músics i Intèrprets en Llengua Catalana (AMICS). Es va constituir formalment el febrer de 2003 i actualment aglutina més de 3.500 músics que són socis de les entitats federades a la UMC.
Un dels objectius principals de la UMC és defensar els drets professionals i socials dels músics.
En molts casos els músics cobren el seu catxet sense tenir un contracte laboral i sense estar donats d’alta a la Seguretat Social. Aquesta estesa pràctica provoca que el treballador músic no tingui accés a les contraprestacions de la Seguretat Social com el salari d’atur, la baixa per maternitat o malaltia i la pensió, entre d’altres.
Davant aquesta irregular situació laboral de la professió de músic, la UMC presenta aquesta conferència-debat dins el marc del 22è MERCAT DE MÚSICA VIVA DE VIC, amb l’objectiu d’explicar al col.lectiu afectat les possibles solucions per tal de poder treballar amb total normalitat i igualtat amb la resta de treballadors.
Intervindran:
Max Sunyer, músic, president de la UMC i de l’Associació Professional de Músics de Jazz i Música Moderna de Catalunya (AMJM).
Cecilio Tieles, músic, vicepresident de la UMC i president de l’Associació Catalana d’Intèrprets de Música Clàssica (ACIMC).
Judith Sunyer, gestora cultural i coordinadora de la UMC.
LA CIUTAT SUBMERGIDA
Música & Ficció
Escrit per Teresa Pintó
dimecres, 18 de agost de 2010 00:00
LA CIUTAT SUBMERGIDA, Màrius Sampere i Passarell
Acabat d'escriure l'últim poema esdevé un pont entre dos camins transversals.
Els dos costats del pensament, la memòria i la premonició:
el record, l'avís que ens deixem un llum per apagar; el pressentiment, la certesa final que el temps ve a nosaltres des de la ciutat submergida.
Acabat d'escriure, el poema revela, per tant, que hi ha una ciutat submergida. Els seus habitants ens visiten i ens omplen de regals, objectes tronats i desllustrats que l'aire i la llum rejoveneixen. Nosaltres els acceptem de bon grat. Per això ens batega el cor.
Aquest any en què ens hem passejat de ciutat en ciutat i de terrat en terrat, hem buscat la clau del laberint cap a la llum i ens hem fos amb els carrers i els personatges de la ciutat. Ara ha arribat l'estiu i la ciutat canvia de color i de paisatge, però no volem deixar de pertànyer-hi, malgrat ens n'allunyem durant uns dies, illes enllà. Tornarem aviat, i entretant, transportem maletes amb llibres i música: les nostres ciutats viatgen amb nosaltres.
I entre els llibres, LA CIUTAT SUBMERGIDA. Màrius Sampere ens porta una vivència estremida: una mirada sobre el món. Preguntes i respostes que creixen i lluiten amb ell mateix. 'La poesia és un art contemporani, que ja no aspira només a la bellesa, sinó que, com la música i la pintura, crema amb la ferida oberta d'existir'. 'Cerquem el buit i el tot, esquincem el teixit del que som, en fem bocins fins a trobar-hi les restes del món que s'ha exhaurit, el primer crit, ressons del llamp amb què la llum va encendre un dia la mirada'.
Poesia crítica, escrita amb la sang i la carn, que s'interroga sobre l'home, la vida, l'emoció, la veritat. Un poeta que es veu darrera els versos. Una veu imprescindible de la nostra poesia.
Marius Sampere va estar també vinculat a la música. Va estudiar solfeig, piano, harmonia i contrapunt. I va exercir de lletrista, músic i compositor al Grup Estrop.
A la primera part del llibre, titulada ELEMENTS INSUBORDINATS, dedica un poema a la música:
La música és agulla, travessa la pell de la saviesa, abasta majors profunditats que les barbes blanques....
la música és el silenci, el silenci que l'abella del diable ensaliva. Per tant és el zumbeig de les metamorfosis.
I a partir d'aquí: LA VIDA, AIRE, FOC, LA GUERRA, EL VENT, NIHILISME, PLOU I FA SOL, GINEBRA AMB MEL, SANTA COLOMA DE GRAMENET, ORBITA, BESLLUM, ANTIFILOSOFIA, ERGO, MAR FURIOSA, M'ASSERENA LA CONTRADICCIÓ, per arribar a LA CIUTAT SUBMERGIDA, que deixa pas a les MANSIONS INTERIORS i a L'UNIVERS PARAL.LEL. I finalment a LA CONSAGRACIÓ DEL CAOS i a les DESFIGURACIONS.
la Imaginació. Imagina't avui, dia de festa, no respiro, no visc, no tinc mare, no tinc Déu. I jo, en fi, sóc meu o m'he confós?
LA CIUTAT SUBMERGIDA, Màrius Sampere. Edicions del Salobre, 2009
LEONARD COHEN & GARCÍA LORCA
Música & Ficció
Escrit per Teresa Pintó
divendres, 13 de agost de 2010 00:00
LEONARD COHEN & GARCÍA LORCA
Leonard Cohen va confessar que quan va llegir per primera vegada uns versos del poeta andalús va dir:
“Aquí estava el meu món! Aquí estava el meu paisatge! Aquest poeta em va destrossar la vida. El seu nom era Federico García Lorca”.
Cohen era devot del poeta fins al punt d'anomenar Lorca a la seva filla:
"She's a lovely creature, and very inventive. She really deserves the name."
I va transformar el poema 'El pequeño vals vienés' en cançó. Va necessitar 150 hores per a aconseguir-ho. 'El pequeño vals vienés' forma part del llibre POETA EN NUEVA YORK (1929-1930). Cohen va aconseguir fer-ne la millor adaptació. Les adaptacions posteriors, potser contaminades pel seu treball, van sonar massar forçades: Enrique Morente a 'Omega' (1996) i Ana Belén en 'Lorquiana' (1998).
Cohen va comentar que la sensibilitat de Lorca, que llavors tenia 31 anys, potser estava 'cansada de gitanos'.
L'admiració que sentia per ell va derivar en aquests versos:
"Lorca vive en Nueva York Nunca volvió a España Se fue un tiempo a Cuba Pero ha vuelto a la ciudad
Supo que lo habían matado Pero no, mira Vive en Nueva York Aunque no le gusta".
Aquest és el poema de Lorca:
En Viena hay diez muchachas, un hombro donde solloza la muerte y un bosque de palomas disecadas. Hay un fragmento de la mañana en el museo de la escarcha. Hay un salón con mil ventanas. ¡Ay, ay, ay, ay! Toma este vals con la boca cerrada. Este vals, este vals, este vals, este vals, de sí, de muerte y de coñac que moja su cola en el mar. Te quiero, te quiero, te quiero, con la butaca y el libro muerto, por el melancólico pasillo, en el oscuro desván del lirio, en nuestra cama de la luna y en la danza que sueña la tortuga. ¡Ay, ay, ay, ay! Toma este vals de quebrada cintura. En Viena hay cuatro espejos donde juegan tu boca y los ecos. Hay una muerte para piano que pinta de azul a los muchachos. Hay mendigos por los tejados, hay frescas guirnaldas de llanto. ¡Ay, ay, ay, ay! Toma este vals que se muere en mis brazos. Porque te quiero, te quiero, amor mío, en el desván donde juegan los niños, soñando viejas luces de Hungría por los rumores de la tarde tibia, viendo ovejas y lirios de nieve por el silencio oscuro de tu frente. ¡Ay, ay, ay, ay! Toma este vals, este vals del "Te quiero siempre". En Viena bailaré contigo con un disfraz que tenga cabeza de río. ¡Mira qué orillas tengo de jacintos! Dejaré mi boca entre tus piernas, mi alma en fotografías y azucenas, y en las ondas oscuras de tu andar quiero, amor mío, amor mío, dejar, violín y sepulcro, las cintas del vals.
Que en la creació de Cohen va quedar així:
Now in Vienna there's ten pretty women There's a shoulder where death comes to cry. There's a lobby with nine hundred windows. There's a tree where the doves go to die. There's a piece that was torn from the morning, and it hangs in the Gallery of Frost -- Ay, ay, ay, ay Take this waltz, take this waltz, take this waltz with the clamp on its jaws.
I want you, I want you, I want you on a chair with a dead magazine. In the cave at the tip of the lily, in some hallway where love's never been. On a bed where the moon has been sweating, in a cry filled with footsteps and sand -- Ay, ay, ay, ay Take this waltz, take this waltz, take its broken waist in your hand.
This waltz, this waltz, this waltz, this waltz with its very own breath of brandy and death, dragging its tail in the sea.
There's a concert hall in Vienna where your mouth had a thousand reviews. There's a bar where the boys have stopped talking, they've been sentenced to death by the blues. Ah, but who is it climbs to your picture with a garland of freshly cut tears? Ay, ay, ay, ay Take this waltz, take this waltz, take this waltz, it's been dying for years.
There's an attic where children are playing, where I've got to lie down with you soon, in a dream of Hungarian lanterns, in the mist of some sweet afternoon. And I'll see what you've chained to your sorrow, all your sheep and your lilies of snow -- Ay, ay, ay, ay Take this waltz, take this waltz, with its "I'll never forget you, you know!"
And I'll dance with you in Vienna, I'll be wearing a river's disguise. The hyacinth wild on my shoulder, my mouth on the dew of your thighs. And I'll bury my soul in a scrapbook, with the photographs there, and the moss. And I'll yield to the flood of your beauty, my cheap violin and my cross. And you'll carry me down on your dancing to the pools that you lift on your wrist -- O my love, O my love Take this waltz, take this waltz, it's yours now. It's all that there is.
"ESCRIURE ÉS DESPULLAR-SE. Poc o molt, bé o malament, però l'acció de posar en un paper el que un pensa, imagina, veu o viu i fer-ho perquè altres ho llegeixin és, des del meu punt de vista, una acció equiparable a treure's la roba.
Hi ha qui ho fa amb naturalitat, sense ruboritzar-se i amb ple coneixement de les seves accions. N'hi ha que ho volen dissimular molt, que tenen vergonya o, fins i tot, volen fer veure i creure el que no fan. La falsedat i la manca de naturalitat es noten molt en els escrits (curts o llargs).
De vegades llegeixes un article o un llibre i de seguida t'adones que qui ha escrit allò ho ha fet per semblar el que no és o per predicar el que no creu. N'hi ha, també, que no són prou prudents i es despullen massa. Ho ensenyen tot i se n'adonen massa tard, quan el llibre ja està publicat. Llavors tenen diferents problemes, un, òbviament, de vergonya; un altre de futur perquè, una vegada ho has ense-nyat tot, què pots ensenyar en un segon llibre?
En tot això d'escriure també hi té un paper molt important qui mira, és a dir, qui llegeix. Quan t'ho han vist tot, què voldran veure els que miren? En voldran més, sens dubte o, com a mínim, voldran el mateix i tot-hom sap que tornar a veure el mateix streaptease té molta menys gràcia.
També hi ha els exhibicionistes, aquells que ho volen ensenyar tot de seguida i moltes vegades. I aquests són els que menys gràcia tenen, perquè està més que clar que la pornografia serveix per un instant però és efímera, mentre que l'erotisme i la sensualitat penetren a poc a poc, fins a establir-se en la memòria i perdurar. Ah! I no es poden oblidar els que diuen que escriuen com a teràpia. Ui, aquests són delicats. No els pots pas dir que tu no en tens cap culpa dels seus problemes. (...)
Despullar-te massa et pot marcar per tota la vida."
