postpoesia.....

empieza con una estructura normal y la parte

del chiste es cuando llega algo inesperado,

como si apareciese oblicuamente. Y en el

arte ocurre lo mismo: la parte creativa resul-

ta cuando alguien llega con una idea que no

sigue la estructura.

LILIANA PORTER, artista visual.

Cap on va la poesia? O cap on ha d'anar?

La postpoesia actua per experimentació, com en un laboratori, amb elements que flueixin des de i per a la societat contemporània. Hem d'arribar a la deconstrucció de la poesia, ja que estem enrere de les altres arts: de fet és l'única que no ha fet el pas endavant. Quìn camí cal seguir? Un mètode sense mètode. Més que una forma d'escriure es tracta de posar en diàleg tots els elements en joc, no només de la tradició poètica sino de tot el que trobem en la societat. El creador qui serà doncs? Un artesà i un crític alhora, que es pregunta sempre quin és el pas següent. Desacralitzem-ho tot i utilitzem fins i tot allò en què no creiem per a fer poesia. John Lennon cantava: 'No crec en la màgia, no crec en Jesús, no crec en Buda, no crec en la Bíblia, no crec en el Tarot, no crec en els Beatles, no crec en Kennedy... només crec en mi'.

Es molt il.lustrativa la descripció que fa l'autor de l'evolució musical espanyola des dels anys 80 en relació a la postmodernitat, cansada de cantautors i de rock progressiu i ideològic (Ramoncín, Miguel Ríos, Sabina, etc.). A partir d'aquí el que interessa és la diversió, la negació del passat, seguint diferents corrents europees (Siniestro Total, Nacha Pop, Radio Futura, etc.). Tots ells s'impregnen del dadaisme aideològic i ironitzen amb tots els tòpics de la poètica combativa.

Ja tenim doncs les claus de la Poesia Postpoètica:

POESIA POSTPOETICA - POESIA ORTODOXA

Mixta Poema pur

Egocentrisme radiant Egocentrisme autista

Poema com laboratori Poeta com il.luminat

Sol no agradar als poetes Només agrada als poetes

No ha de semblar que avorreix Ha de semblar que avorreix

Incoherent Coherent

L'autor proposa doncs una estètica, abans que una teoria de la poesia. L'aïlla de la tradició i la porta als extraradis de les disciplines o a l'espai indefinit d'elles, on es troba la metàfora postpoètica. Tot aquest procès l'exemplifica amb un model de reds que reflecteix el nostre món. Nosaltres també estem dins d'un sistema complex i obert.

Es parla de poesia d'una manera diferent. Es parla de la poesia que cal seguir, la que cal escriure, la que cal llegir, la que és necessària. La postpoesia trenca i flueix en un present, i beu d'un espai absolut, eliminant tota ideologia política. El jo es dilueix. La postpoesia brolla als extraradis (poesia / ciència / publicitat / pop....). Tot es recicla. S'hi integren més ritmes, més cadències. Tot es fusiona.

UNA LECTURA ESTIMULANT. LA POESIA I EL MÓN. Això és la postpoesia. Endavant doncs....