La cançó LA MEUCA DE L'EUNUC va ser la guanyadora del 1er. Premi de lletra de cançó “LA PROPERA VEU”, convocat des de la web, el jurat del qual va ser format per Gerard Quintana, Xavi Lloses, Jordi Guardans, Eduard Escoffet, i Teresa Pintó.

Vam decidir el veredicte d’acord amb les bases preestablertes:

A> Vam valorar molt positivament el nombre de lletres de cançó presentades en aquesta convocatòria del premi així com

l’alta qualitat de moltes d’elles, i en especial de les lletres finalistes.

B> Després de les corresponents valoracions vam considerar guanyadora la cançó:

En destaquem les següents qualitats:



C> La cançó es va estrenar en l' edició del 2009 del Festival Barnasants, dins de la presentació del nou espectacle de Gerard Quintana, 10 CANÇONS URGENTS CONTRA LA CRISI, i forma part del repertori d’aquest espectacle i ara, del disc DETERRATENTERRAT.

La Meuca de l’Eunuc em va parlar aquest estiu passat vora les aigües d’un riu del Pre-Pirineu. Jo hi visc a prop, a Solsona. Va ser un dia que en plegar de treballar hi vaig baixar a refrescar-me.

Feia poc me n’havia tornat de Lleida on estava acabant magisteri i estava molt cansada. Ella se’n va adonar i va anar venint a poc a poc però sense tallar-se:

Has passat dels trenta i has tornat a la universitat, no tens ni fills ni hipoteca, ni cortines al balcó...què fas? -Em va burxar- Què busques? Qui ets i qui vols ser?

Vull ser qui t’escriu- li vaig respondre- i tu?

JO SÓC TU, I NO ET CONEC DE RES- va fer.

No era la primera vegada que la sentia. De fet, anteriorment ja havia provat sense èxit de tibar-la de dins cap enfora. L’havia sentida sovint els capvespres a Cala Saona, a Formentera, mentre treballava de temporada. I també es va fer present la tardor que vaig tornar a entrar a una escola de primària i hi vaig trobar la vocació en un raconet amagada.

La molt bandarra havia garlat encara més quan em van atorgar el Premi de Narrativa Curta Molí d’en Xec i el Premi Especial a la Diferència dels Hostalets de Balenyà, fa temps, era el 2001...i ella ja xerrava!

Ets però no ets, ets però no ets...! – es burlava. Fins que va aconseguir fer-me emprenyar.

Aquest estiu, finalment la vaig atrapar al riu. La vaig ben estacar amb quatre versos que es mouen entre el desig i la impotència i més tard la vaig empaquetar cap al concurs d’en Gerard Quintana. I m’és igual si no m’ho perdona mai!

Ella no podria pas comprendre el perquè hi va anar a parar: perquè vaig créixer amb el Rock Català per bandera, Sopa de Cabra, Pets, Lax…pertanyo a la primera generació que els vam preferir a ells abans que als grups de rock estrangers. Ells representen els nostres primers concerts, les nostres cançons de colla, la primera identitat escollida.

I també han crescut amb nosaltres.

Gràcies Gerard per tots els moments i felicitats als altres finalistes i també guanyadors del concurs La Propera Veu.

 

Mònica Casamiquela